Categories
Uncategorized

🙏Afrontar la mort d’una persona molt estimada♥️

cementiri d’ Avinyonet ♥️

Afrontar la mort d’una persona molt estimada.

Gels bateigs i les primeres comunions; l’adolescència i la joventut incorporen a aquest agradable catàleg de trobades les sempre felices noces.

Però superats els quaranta, el principal ritus social és que un mes sí i un altre no anem al soterrament d’un amic, un company de treball o un familiar directe.

I ens trobem amb aquest inconfundible dolor que genera la mort, l’absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida.

Una de les raons del desconcert en què ens sumeix la mort és que gairebé sempre ocorre sense que hàgim efectuat prèviament l’entrenament que ens permeti assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.

El dol , és persones afectades per la mort d’un ésser estimat presenten uns símptomes característics i segueixen una sèrie d’etapes per a l’assumpció de la pèrdua. De vegades es presenten dificultats afegides que frenen el procés i el fan encara més dur, però aquesta sensació sobredimensionada de dol es pot superar amb un plantejament i un suport adequats. La nostra cultura actual dificulta l’elaboració del dol, però som éssers intel·ligents dotats d’un gran instint de supervivència, i per això sabem reaccionar davant de les dificultats i sobreposar-nos-hi. I si no, aprenem.

Cementiri de Subirats ♥️

La tragèdia ha ocorregut, però la vida continua i les exigències que la quotidianitat ens presenta necessiten tota la nostra atenció, entusiasme i lucidesa. Una elaboració correcta del dol permetrà a l’afectat reintegrar-se a la seva vida normal amb l’energia necessària.

Com es manifesta el dol.

Els símptomes són semblants als de les depressions majors: tristesa, trastorn de la son, alteracions de la gana i la libido, pèrdua de pes…

També disminueix l’interès pel món exterior, sobretot en allò que recorda la persona morta. I apareix el desinterès pel treball, per trobar noves relacions, a més de manifestacions d’angoixa, sentiments de culpa, apatia, falta d’esperança, i fins i tot -en casos greus- els pensaments de suïcidi.

A més, sorgeixen símptomes físics com cefalees, úlceres, problemes respiratoris, palpitacions, sudoració i disminució de les defenses de l’organisme.

SINOPSI ;TRES DESITJOS ABANS DE MORIR – ESPARTAC PERAN ♥️

” La mare ens havia demanat tres coses abans de morir. No en vam poder complir cap». Converses, viatges, molta vida i amor per curar aquelles ferides que la mort dels nostres estimats ens deixa a la pell. «A casa, la mort i el dol van seure amb tots a taula. Vaig créixer al costat d#uns pares marcats per la mort del seu primer fi ll. Era el meu germà gran. No el vaig poder conèixer, no vam coincidir en el temps, però és com si el conegués de tota la vida. La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.». Espartac Peran i Masafrets (Mataró, 1972) És periodista i presentador de Televisió de Catalunya.Part de la infància i joventut la va viure al mercat de la plaça de Cuba de Mataró, entre xivarri, parades, bona gent, olors i viandes que alimentaven el pap i l’ànima. Al mercat, la família hi tenia la parada de peix on ell també va despatxar uns quants anys. D#aquell ambient de basar, tan viu i acolorit, n’ha heretat, com a poc, l#estima per la paraula i la passió per la comunicació. I entre boga i surell, els seus inicis des de ben jove en el món de la comunicació van ser en mitjans locals com ara Televisió de Mataró, Ràdio Argentona i Ràdio Arenys. A partir d#aquí va fer el salt a mitjans com Cadena 13, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio i Rac 1. I a l#horitzó, el desig de treballar a TV3.S’hi va estrenar a l#edició del TN vespre i el TN migdia. Més endavant va presentar el TN nit i les notícies al canal 3/24. També va presentar el Trànsit, el programa Els matins i el concurs Bocamoll.Durant vuit anys va estar al capdavant del magazín diari de tardes Divendres, cada setmana i en directe des d#una població diferent del país. Actualment forma part de la direcció del concurs Atrapa#m si pots, i el camí continua.”

Afrontar la mort d’una persona molt estimada i gels bateigs i les primeres comunions; l’adolescència i la joventut incorporen a aquest agradable catàleg de trobades les sempre felices noces. Però superats els quaranta, el principal ritus social és que un mes sí i un altre no anem al soterrament d’un amic, un company de treball o un familiar directe.

I ens trobem amb aquest inconfundible dolor que genera la mort, l’absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida. Una de les raons del desconcert en què ens sumeix la mort és que gairebé sempre ocorre sense que hàgim efectuat prèviament l’entrenament que ens permeti assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.

  • Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que es podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb el difunt.
  • Pensaments de mort. El viu hauria d’haver desaparegut al costat de la persona morta, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
  • Sentiments d’inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida manca d’interès, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
  • Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o veure fugaçment la seva imatge.
  • Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser estimat.
  • Confusió. Quelcom de profund està canviant en el fons de si mateix i en el món.
  • Lentitud psicomotora i deterioració d’algunes funcions orgàniques.
  • És molt convenient desfogar-nos amb algú que pugui entendre i compartir el nostre dolor. Però no siguem massa exigents, és difícil que qui no es vegi directament afectat comprengui la dimensió del nostre dolor.
  •  El patiment no desapareix ni es redueix fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l’absent.
  •  Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l’acceptació de la realitat. Després d’aquest canvi mental, i romanent lúcidament en la situació real, ja es poden fer viatges, o canvis a la llar, o qualsevol altra cosa.
  •  Convé que l’afectat conegui les fases del procés d’elaboració del dol, perquè les accepti com una cosa normal.
  •  Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparèixer. El més adequat és que qui pateix aquest dolor es quedi amb els records més significatius de l’absent i prescindeixi dels altres.
  •  Quan apareguin els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.

Fer-se gran comporta familiaritzar-se amb el patiment, aprendre a suportar-lo i saber sortir endavant després de cada cop que ens dóna la vida.

Els passos de l’elaboració del dol són:

  • Incredulitat. És la primera reacció davant de la notícia de la pèrdua, acompanyada d’atordiment (“això no m’està passant a mi”). Ens allunyem de la realitat, en un intent de pal·liar el dramàtic esdeveniment.
  • Agressivitat, ira. La persona es torna irascible, amb reaccions de descontent, i resulta difícil de tractar. Adopta actituds crítiques enfront dels qui l’envolten i es pregunta per què li ha hagut de tocar aquesta desgràcia.
  • Depressió. Actituds d’apatia i silenci. Va fent-se la idea que la pèrdua és irreversible i va deixant d’aferrar-se a la imatge de l’absent. És una resignació trista i silenciosa.
  • Acceptació i pau. S’assumeix serenament l’absència. La persona comença a centrar-se i torna a les seves activitats quotidianes.

I si el dol esdevé patològic? Per superar el dol cal viure’l, hem de concedir-nos l’oportunitat de patir les seves conseqüències. I comprendre la tristesa de qui el sofreix, per molt accentuada o exagerada que sembli. Però si el dol no s’elabora correctament -no se n’han viscut algunes fases, o s’han interromput o s’han reprimit emocions doloroses-, poden sorgir símptomes patològics, relacionats amb la necessitat de romandre unit a la peronsa absent. Vegem els indicadors del duel patològic.

  • Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que es podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb el difunt.
  • Pensaments de mort. El viu hauria d’haver desaparegut al costat de la persona morta, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
  • Sentiments d’inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida manca d’interès, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
  • Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o veure fugaçment la seva imatge.
  • Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser estimat.
  • Confusió. Quelcom de profund està canviant en el fons de si mateix i en el món.
  • Lentitud psicomotora i deterioració d’algunes funcions orgàniques.
  • És molt convenient desfogar-nos amb algú que pugui entendre i compartir el nostre dolor. Però no siguem massa exigents, és difícil que qui no es vegi directament afectat comprengui la dimensió del nostre dolor.
  •  El patiment no desapareix ni es redueix fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l’absent.
  •  Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l’acceptació de la realitat. Després d’aquest canvi mental, i romanent lúcidament en la situació real, ja es poden fer viatges, o canvis a la llar, o qualsevol altra cosa.
  •  Convé que l’afectat conegui les fases del procés d’elaboració del dol, perquè les accepti com una cosa normal.
  •  Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparèixer. El més adequat és que qui pateix aquest dolor es quedi amb els records més significatius de l’absent i prescindeixi dels altres.
  •  Quan apareguin els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.

Errors freqüents davant de la pèrdua d’un ésser estimat

  • Pensar que no hem de conèixer els detalls de la mort ni veure el cadàver.
    Encara que resulti dur, saber els detalls de la desaparició de la persona estimada ajuda a acceptar la realitat de l’absència. La falta d’informació pot generar confusió i fantasies irreals.
  •  Creure que quan es demostra ràbia, dolor o desesperança mitjançant el plor punyent o els crits, s’està més exposat a la depressió.
    L’expressió d’aquests sentiments és necessària, perquè permet que es processi la pèrdua i s’elabori el dol, encara que puguin percebre’s com a manifestacions exagerades o pròpies de cultures o països poc desenvolupats.
  •  Pensar que quan la persona es mor es perd el seu record.
    El record i les vinculacions emocionals no desapareixen. Romanen, i apareixen en forma de records passatgers o sons.
  •  Pensar que, per a superar el dolor al més aviat possible, hem de tornar immediatament a les nostres tasques quotidianes.
    Convé que ens donem un temps per reflexionar i per viure el dolor suportant el dur procés emocional que representa la pèrdua.
  •  Considerar que l’afecte per l’absent s’ha d’expressar amb molta moderació.
    Encara que en la nostra cultura es valorin la fermesa de caràcter i l’enteresa, ens hem de permetre expressar lliurement les emocions doloroses.
  •  Mantenir que convé no fer partícips els nens d’aquestes situacions de dol.
    Els nens són tan capaços com els adults per a elaborar els dols. No els ocultem la realitat. Han d’aprendre a superar pèrdues que, abans o després, arribaran.

Categories
Uncategorized

🎃DIADA DE TOTS SANTS ✝️

OrigenTots Sants deriva, en concret, d’una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts. Per als pobles celtes, l’any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l’època de primavera i d’estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l’hivern en els quals els dies s’escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s’apropia d’una gran part del dia.Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d’obscuritat i això possibilitava que les portes de l’altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. Les festes Samain també coincidien en una època de l’any en què els camps i les terres semblen igual d’esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.En aquestes mateixes dates els romans celebren les festes de Pomona, festes dedicades a la deessa dels arbres fruiters, amb un sentit molt similar.
Les tradicions típiques d’aquest dia troben antecedents en els hàbits funeraris medievals, en les libacions o en el “dinar de morts” que reunia als cercles pròxims després de l’enterrament o en els banquets fúnebres, realitzats en honor del desaparegut, totes les quals van ser erradicades a mitjan el segle xvi, ja que en aquell moment l’Església catòlica va intentar que les viandes que tradicionalment es distribuïen, sobre les mateixes tombes dels morts, a clergat i pobres, que es reunien al voltant de les mateixes per a pregar per ells i rebre almoina, foren distribuïdes d’una forma menys supersticiosa. Aquesta pràctica estava molt generalitzada per tot el país durant els segles XIV i XV, i fins i tot aparéixia prevista en alguns testaments amb l’objecte d’assegurar les pregàries que milloressin la situació a l’altra vida.L’aplicació de les lleis sumptuàries baixmedievals, les Ordenances del Consell de València, prohibien encendre ciris de colors sobre les tombes i les d’Elx, prohibien col·locar teles i draps luxosos com adorns de les mateixes.La distribució de pa, la lluminària i l’honra fúnebre, pretenien concretar precs per les ànimes el difunt i millorar el seu estat en el purgatori.Encara en el segle xviii la subsacristía de la Catedral de València realitzaven aquestes almoines que demoraven la celebració dels oficis i incomodaven als files durant els sufragis, de manera que les ofrenes de pa es van substituir per les robes per als menesterosos.Aquests actes i ritus estaven propers a les supersticions i tractaven de mantenir la comunicació entre el món dels vius i el més enllà. Els primers cristians, creient que la finalitat del món era a prop, consideraven que les ànimes dels difunts havien d’esperar el seu destí: la glòria o l’infern, a l’adveniment del Regne de Déu i el Judici Final. Ara bé, al segle xii es perfila amb més precisió l’existència d’un espai intermedi: el purgatori, on les ànimes esperaven el moment d’aquest adveniment i judici Final. Així els cristians estaven cridats a preparar-se per “ben morir”, mitjançant l’elaboració del testament, el penediment de les males accions, la recepció dels últimos sagraments, etc. I els familiars també podien ajudar a reduir les penes dels difunts amb almoines, sufragis, misses, aniversaris, dejunis o lluminàries.

CristianitzacióLa festa s’ha anat reactualitzant al llarg dels segles i ha arribat a l’actualitat amb modalitats diverses, destacant la angloamericana de l’Halloween, nom que prové de la contracció de la traducció de vigília de Tots Sants, All Hallows’ Eve; i la continental, centrada en la visita als cementiris.La creença popular que l’1 de novembre estava dedicat a celebrar l’onomàstica de tots els sants, davant el calendari oficial que només pretenia recordar a aquells que no tenien una festa especial, va facilitar la difusió de la idea que el matí del dia estava dedicat als vius i la tarda als morts, avançant, en molts llocs, la commemoració dels Difunts a la vigília. De totes maneres la visita als cementiris i l’ofrena de flors a les tombes dels familiars característiques de qualssevol dels dos dies hi ha estat associada, durant molt de temps, a certes formes de costumisme veïnal, com és l’estrena de peces d’abric, l’aparició de castanyeres als carrers o la venda de dolços característics, com els “panellets de mort” o els “ossets de sant”, que omplen els aparadors de les pastisseries.

Categories
Uncategorized

RECUPERA TU ABISMO EMOCIONAL!

En qué consiste el renacer emocional?Para comprender el renacer emocional es muy práctico hacer una analogía con el ave fénix, quien renacía de las cenizas. Se trata de un cambio fuerte a nivel emocional, en donde la persona regenera su espacio emocional después de que algo lo comprometiera. Entonces, es como dar a luz a una nueva relación con su campo afectivo.Así como el ave fénix, la persona alza el vuelo tras un suceso que pudo causarle gran dolor y sufrimiento. Entonces, ve a sus angustias de otro modo, y con valentía encuentra otros rumbos. Consiste en salir de estados que causan mucha aflicción, para encontrarse de nuevo, gestionar las emociones, los pensamientos y las conductas de otro modo, para germinar, para contar con diferentes motivos, para alcanzar propósitos, ver las cosas de otra manera, y encontrar una superación tras su circunstancia.Mujer rodeada de haz de luz¿Cómo renacer emocionalmente?Existen diferentes formas, todas ellas inteligentes, de gestionar el sufrimiento. No se trata de hacer un “borrón y cuenta nueva”, se trata más bien de superar las adversidades utilizando los recursos con los que contamos. A veces no es tan sencillo saber cuáles son, así que uno de los primeros pasos será identificarlos.

Navegar hasta lo más profundoConsiste en hacer uso del autoconocimiento.

Esto implica ser reflexivos, pacientes, y afectivos con nosotros. Paso a paso podemos ir descubriendo qué es lo que nos sucede. ¡Al saberlo será más fácil gestionarlo!Además, para autoconocernos podemos explorar qué es lo que queremos ser, qué somos en este momento, hasta dónde queremos llegar, cómo queremos hacerlo. Saber acerca de estos asuntos nos ayudará a contar con una idea de nosotros, y a seguir lo que verdaderamente queremos.

También, podemos sacar provecho reconociendo cuáles son nuestras cualidades y mayores defectos. Así, podremos utilizar esta información para afrontar los momentos difíciles y renacer emocionalmente. Por un lado, saber en lo que fallamos nos ayuda a prever repetirlo, en algunas ocasiones; y por otro, saber sobre nuestros recursos, nos ayudará a tener en mente las habilidades a utilizar cuando se presenten los problemas.El aprendizaje en el renacer emocionalDespués de la tormenta viene la calma, dice el refrán. Y, si bien no es un asunto que se dé por parte de magia, si puede suceder. Consiste en la tranquilidad que puede surgir luego de afrontar una situación dolorosa. Para hacerlo, una de las herramientas más útiles es el aprendizaje, observemos por qué:

Saber decir “Adiós”, una clave del renacer emocionalSignifica no arraigarnos a lo que ya pasó, o a lo que pudimos haber hecho. Para ello, hay que aprovechar el momento presente. Consiste en valorar el “aquí y el ahora”. Quedarnos estancados en el pasado nos lleva a seguir con el sufrimiento.

BIENESTAREMOCIONES

Renacer emocional, el arte de salir del abismo6 minutos.

El renacimiento emocional es un proceso que se produce en varias circunstancias, pero especialmente cuando caemos en un estado emocional negativo y necesitamos reconstruir este universo sobre el que sentimos.Renacer emocional, el arte de salir del abismoMaría Alejandra Castro ArbeláezEscrito y verificado por la psicóloga María Alejandra Castro Arbeláez.Última actualización: 15 febrero, 2019Hay momentos en los que caemos en un abismo profundo.

Llegamos a ese callejón sin salida, y nos quedamos sin saber qué hacer. Aunque en ese momento lleguemos a pensar que todo está perdido, en el fondo contamos con la oportunidad de abrazar nuestro dolor y comenzar un renacer emocional.No es un proceso sencillo, igual que no es rápido. De hecho vamos a necesitar un pequeño ejercicio de fe, igual que nos creemos los indicadores cuando vamos circulando por la carretera. Así, los resultados vendrán después de que tomemos decisiones y comencemos a trabajar.

En este artículo te hablaremos de ello.“Cómo podrías renacer sin antes haber quedado reducido a ceniza”.-Friedrich Nietzche-¿En qué consiste el renacer emocional?Para comprender el renacer emocional es muy práctico hacer una analogía con el ave fénix, quien renacía de las cenizas. Se trata de un cambio fuerte a nivel emocional, en donde la persona regenera su espacio emocional después de que algo lo comprometiera. Entonces, es como dar a luz a una nueva relación con su campo afectivo.Así como el ave fénix, la persona alza el vuelo tras un suceso que pudo causarle gran dolor y sufrimiento. Entonces, ve a sus angustias de otro modo, y con valentía encuentra otros rumbos. Consiste en salir de estados que causan mucha aflicción, para encontrarse de nuevo, gestionar las emociones, los pensamientos y las conductas de otro modo, para germinar, para contar con diferentes motivos, para alcanzar propósitos, ver las cosas de otra manera, y encontrar una superación tras su circunstancia.Mujer rodeada de haz de luz.

Por un lado, saber en lo que fallamos nos ayuda a prever repetirlo, en algunas ocasiones; y por otro, saber sobre nuestros recursos, nos ayudará a tener en mente las habilidades a utilizar cuando se presenten los problemas.El aprendizaje en el renacer emocionalDespués de la tormenta viene la calma, dice el refrán. Y, si bien no es un asunto que se dé por parte de magia, si puede suceder. Consiste en la tranquilidad que puede surgir luego de afrontar una situación dolorosa.

Aprender a caer y levantarnos, nos ayudará a salir de situaciones de gran angustia. Y, cada vez podremos ir adquiriendo mayor conocimiento para afrontar situaciones venideras, después de todo en la vida siempre van a surgir dificultades.Mujer con una mariposaSaber decir “Adiós”, una clave del renacer emocionalSignifica no arraigarnos a lo que ya pasó, o a lo que pudimos haber hecho. Para ello, hay que aprovechar el momento presente. Consiste en valorar el “aquí y el ahora”. Quedarnos estancados en el pasado nos lleva a seguir con el sufrimiento.Entonces, debemos aprender a dejar ir.

Categories
Uncategorized

⚕️LA DOPAMIMA ⚕️

La dopamina és un neurotransmissor present en una gran varietat d’animals, tant vertebrats com invertebrats.

Al cervell, aquesta fenitilamina funciona com a neurotransmissor que activa cinc tipus de receptors (D1, D2, D3, D4, D5) i les seves variants.

És produïda en diverses àrees del cervell, sobretot a la substància grisa i a l’àrea ventral tegmental. A part, també és una neurohormona relacionada amb l’hipotàlem, la funció principal de la qual és inhibir l’alliberament de prolactina de l’adenohipòfisi.

La dopamina pot ser subministrada com a medicament que actua sobre el sistema nerviós simpàtic, provocant un conjunt d’efectes tals com l’augment de la pressió sanguínia o de les pulsacions. Tot i això, com que la dopamina no pot passar directament de la sang al sistema nerviós central, presa com a droga no l’afecta directament.

Per augmentar la quantitat de dopamina en el cervell dels pacients que pateixen la malaltia de Parkinson o la distonia en la resposta a dopa, es pot utilitzar L-DOPA, la qual, com que és un precursor de la dopamina, pot travessar les membranes entre la sang i el cervell i així actuar.

HistòriaLes funcions de neurotransmissor de la dopamina van ser descobertes el 1958 per Arvid Carlsson i Nils-Ake Hillarp al Laboratory for Chemical Pharmacology of the National Heart Institute of Sweden.

El terme «dopamina» li va ser donat perquè era una monoamina, i el seu precursor sintètic era la 3,4-dihidroxipentilamina (L-DOPA).Arvid Carlsson va ser guardonat el 2000 amb el premi Nobel de Psicologia i Medicina per haver demostrat que la dopamina no era només un precursor de la norepinefrina (noradrenalina) i l’epinefrina (adrenalina), sinó que també era un neurotransmissor en si.

La dopamina va ser sintetitzada per primer cop el 1910 per George Barger i James Ewens al Wellcome Laboratories de Londres.

Categories
Uncategorized

Com tractar en el amor la limericiència?

Com és tracte?

Com en tot tipus de trastorn, el primer pas per tractar-lo és ser conscient que hi ha un problema i analitzar què passa.

El psicòleg intentarà arribar a l’arrel del problema, concretament d’aquests pensaments obsessius i recurrents. L’especialista anirà donant pautes i estratègies al pacient perquè vagi canviant aquesta conducta que sorgeix del pensament obsessiu.

L’objectiu és que a poc a poc es torni més racional i no es deixi endur tant per les emocions. A partir d’aquí, la persona hauria de començar a prendre el control de la seva vida i encarar el futur sense dependre de ningú.

Al seu llibre Love and Limerence – The experience of being in love, recollia les conclusions d’un estudi sobre l’amor romàntic. Segons l’autora, la limerència implica més una addicció a una altra persona que no pas un enamorament i porta a l’abandonament d’un mateix. Així, la limerència és l’estat mental involuntari en què una persona se sent enamorada d’una altra i desenvolupa una necessitat obsessiva i imperant de ser corresposta. Aquest sentiment, que causa molt patiment i que moltes vegades passa de forma inconscient, pot produir-se cap a la parella, cap a un amor platònic o fins i tot cap a les persones que pràcticament no es coneix. Aquest trastorn fa que l’amor deixi de ser un sentiment plaent per convertir-se en una tortura en qui el pateix.

Categories
Uncategorized

MÀGIA O ÀNIMA

MÀGIA O ÀNIMA

Pots escapar si t’enamores del que veus a simple vista, però si la teva ànima entra en connexió amb una altra i decideix no deixar-la anar, no tindràs on córrer, ja no hi haurà gaire més a buscar, ni a esperar. Et trobaràs en un estat del qual no et voldràs desprendre.

I tot i que la nostra ànima sap de desaferrament, dins aquest cos mortal, buscarà les maneres d’ancorar-se a qui ha despullat el seu ésser més enllà de la clàssica intimitat. Sabràs que t’has enamorat de l’ànima quan sentis el següent: Pau davant la seva presència: Fins i tot quan no estan en contacte directe, el sol fet de sentir-lo a prop, o escoltar la veu o llegir les paraules, et genera tranquil·litat i felicitat.

Sents únicament amb aquesta persona, un estat de benestar complet.

Tries aquesta persona diàriament malgrat les diferències: Aconseguis que la balança sempre afavoreixi el que aquest algú representa, entre els seus llums i les seves ombres, et quedaràs amb allò que il·lumina la teva vida. Procuraràs sempre el seu bé més gran: Això fins i tot quan no t’inclogui en algun pla, tu buscaràs la manera que aquesta persona es beneficiï de les teves accions, prengui les millors oportunitats i la recolzaràs en tot el que faci per veure-la feliç. Admiració: Mirar amb el cor permet apreciar millor les qualitats, descobrir els talents, mirar la bellesa que va més enllà del cos físic. Reconèixer els seus dons, els seus esforços i engrandir aquesta persona cada cop que hi cap la possibilitat, és un senyal més que t’has enamorat de la seva ànima. La Intimitat és un altre nivell: Els espais d’intimitat no busquen només un contacte de satisfacció sexual, sinó que cerca la connexió sublim entre dos éssers que senten que pertanyen l’un a l’altre. Les mirades, les paraules, els silencis.

De vegades no necessitaràs ni tan sols tocar aquesta persona, per sentir que li fas l’amor. Lleialtat: Faràs el que estigui al teu abast per garantir-ne la confiança. El respecte es farà sempre present i no caldrà que algú t’estigui mirant, per fer allò que sents que és correcte.

La fidelitat i la lleialtat es troba amb l’ànima, sense necessitat que aquesta persona te la demani. Cuidaràs aquesta persona. Autor desconegut.

Categories
Uncategorized

30 Anys de Catalunya informació, per molts més, Felicitats!

Catalunya Informacióemissora informativa del Grup d’emissores de Catalunya RàdioCatalunya Informació és l’emissora informativa del Grup d’emissores de Catalunya Ràdio, el servei de radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, gestionat a través de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dona un servei de 24 hores fent informació generalista en català. Hi són habituals les retransmissions en directe.

Història

Catalunya Informació va començar les emissions regulars a les 9 del matí de l’11 de setembre del 1992. Va ser l’emissora pionera a tot l’Estat en el format anomenat “tot notícies”, que suposa l’emissió d’informació les 24 hores del dia. Els precedents més recents de creació d’emissores d’aquesta mena eren France Info de Radio France a Europa i Bloomberg Radio als Estats Units.La primera veu que s’hi va sentir va ser la del periodista Martí Farrero. Els locutors de Catalunya Informació no només posen les notícies en antena sinó que també, des de la seva fundació, s’encarreguen ells mateixos de la realització tècnica.Els primers anys de funcionament, llegir i tenir cura de la part tècnica va suposar haver de gravar en els anomenats “cartutxos” (cintes magnètiques automàtiques) músiques, cròniques i talls de veu. L’abril de l’any 1994, Catalunya Informació adopta un sistema d’àudio digital pioner a tot l’Estat, que emmagatzema tot el so que s’ha d’emetre dins d’una xarxa informàtica i posa punt final a l’era analògica.

Estructura

Catalunya Informació ofereix blocs informatius d’una hora durant tot e nol dia.

  • xx.00: Titulars
  • xx.04: Desenvolupament de les notícies
  • xx.15: Àrea de servei
    • El trànsit i transports públics
    • El temps
  • xx.18 (aprox): Desenvolupament de les notícies
  • xx.25: Esports
  • xx.30: Titulars de resum del ja explicat i avançament dels continguts dels següents 30 minuts
  • xx.32: Les 3 notícies més importants del dia (ja explicades mitja hora abans)
  • xx.40 (aprox) Desenvolupament de noves notícies
  • xx.45: Àrea de serveis
    • El trànsit i transports públics
    • El temps
  • xx.48: Desenvolupament de les notícies
  • xx.55: Esports

Catalunya Informació és l’única emissora que des del seu naixement informa cada 30 minuts -15 minuts en hora punta- (a 1 quart i 3 quarts) de la situació del trànsit a Catalunya, gràcies a un redactor propi que també informa de l’estat de la xarxa de transport públic. La informació del trànsit s’ofereix de dilluns a divendres de 6:30 a 20:15 h. Dissabtes de 10:00 a 14:00 h. I diumenges de 14:00 a 21:45 h.

Un equip de meteoròlegs ofereix cada 30 minuts, després de la informació del trànsit, la previsió de l’evolució del temps en les pròximes hores. A més, el més destacat de la previsió meteorològica es pot escoltar en cada resum de titulars.

  • Catalunya Informació és també en directe allà on és la notícia: per això, el seu “rellotge” habitual, l’ordre amb el qual es van succeint la informació i els diferents espais de l’emissora, es pot interrompre en qualsevol moment per donar pas a diferents intervencions en directe. Ja sigui al Parlament de Catalunya, al Palau de la Generalitat, a la Moncloa o al Congrés dels Diputats, entre d’altres, Catalunya Informació dona veu als protagonistes de la informació.

Programes propis !

Catalunya al dia: Informatiu amb l’actualitat del territori. Presenta Marta Romagosa De dilluns a divendres de 13 a 14 h.

Com acaba el dia: Connexió amb les delegacions de l’emissora per explicar com acaba el dia informativament a cada demarcació. De dilluns a divendres al bloc informatiu de les 19:30 h

Redacció oberta: Ampliació de notícies amb les explicacions de redactors de l’emissora o amb breus entrevistes amb personatges relacionats amb l’actualitat. En diferents blocs informatius.

L’hemicicle: Resum setmanal sobre l’activitat del Parlament de Catalunya. Divendres, dissabtes i diumenges. *Actualment sense emissió fins que es constitueixi el nou parlament

3 Rondes: Informatiu casteller. Diumenges* de 21 a 22 h (redifusió de 01 a 02 h) *Temporada de Juny a Novembre.

MicroespaisCostumati abreujat: Les tradicions del país, explicades per Oriol Munné.

Economia i empresa: L’actualitat empresarial, laboral i econòmica. L’aposta exterior, la internacionalització, la recerca i la innovació, les ‘Start ups’ i l’economia col.laborativa.

Fora de sèrie: Espai on descobrim els esportistes que participaran als Jocs Olímpics de Tòquio 2020.

Cada setmana. Presenta: Eudald Serra, Ricard Isidro, David Ubach, Maria Guixà i Marta GarciaLa discoteca: Blai Marsé, s’encarrega cada setmana de seleccionar les novetats discogràfiques més sucoses i controvertides

.La poma de Newton: Espai de ciència. Presentat per Purificació Barceló.

L’apuntador: Repàs a la cartellera teatral. Presentat per Pep Vila.

L’efecte papallona: Espai de medi ambient. Presenta Coia Ballesté.Llibres per escoltar: Les novetats literàries. Presenta Montse CampsMapamundi:

Reportatges d’actualitat internacional. Presenta Quim Olivares.

Tal dia com avui: Repàs a algun fet destacat el mateix dia d’anys enrere. Presenta: Oriol MunnéTravelling:

L’actualitat cinematogràfica, a sales i plataformes digitals i les estrenes, Presenta Marc Garriga.

Un país per voltar: Propostes, empreses, sectors, tot el que cal saber sobre el turisme a Catalunya. Presenta Fèlix Martin

Via Verda: Espai de mobilitat sostenible. Presenta Joan Garcia.

Programes en simultani

A banda, també s’emeten els següents programes en connexió amb Catalunya Ràdio:

  • El matí de Catalunya Ràdio. De dilluns a divendres de 6 a 8 h
  • Catalunya Migdia: De dilluns a divendres de 14 a 15 h
  • Catalunya Nit: De dilluns a divendres de 22 a 23 h
  • El Suplement: Dissabtes i diumenges de 7 a 10 h
  • Catalunya Migdia Cap de setmana: Dissabtes i diumenges de 14 a 15 h
  • Especials informatius

Premis i reconeixements

El novembre de 2002 l’emissora Catalunya Informació va ser reconeguda amb un premi Ondas al millor programa de ràdio local per la seva agilitat, sobrietat i capacitat de síntesi i com a emissora pionera en el format de 24 hores de notícies.

Categories
Uncategorized

Les 7 ferides de l’ infantesa

Quines són les 7 ferides de la infància?

Les vivències doloroses que passen durant la infantesa poden quedar com a records borrosos a la memòria. Això vol dir que, encara que els nostres hàbits i patrons de conducta tòxics a l'adultesa estiguin relacionats amb aquestes experiències, ens costa de reconèixer-les. Per això, avui volem parlar sobre les 7 ferides emocionals que hi ha perquè puguis identificar aquests factors que han deixat una marca en tu.

1.- Inseguretat i desconfiança
La manera més comuna de la petjada dolorosa és el maltractament basat en agressions físiques o verbals. Els individus que han patit cops o insults a la infància o adolescència solen ser insegures de grans. Això no vol dir que siguin tímides, sinó que un simple gest amb la mà les pot incomodar i fer que es posin a la defensiva. A més, són persones que en desconfien i altres persones, encara que no ho demostrin sempre amb hostilitat sinó, en certs moments, de forma reservada.

2.- La ferida d'abandó
Els petits que pateixen manca d'atenció i cura poden desenvolupar greus alteracions a l'edat adulta, especialment si els seus cuidadors primaris no els proporcionen. L'abandonament a la infància està relacionat amb seriosos problemes afectius i relacionals a l'etapa adulta, així com disfuncions sexuals.

No obstant això, si l'aïllament es genera de manera més moderada, les conseqüències en l'edat adulta es poden observar en forma de limitacions socials i ansietat al moment de relacionar-se. Això es veurà amb més intensitat a l'hora d'entaular tracte amb desconeguts o parlar per a un públic gran.

3.- Ferides de la infància: por al compromís
Quan de nens vam establir vincles afectius forts que després es van truncar de manera sobtada pot provocar que tinguem por de crear llaços amorosos. El fort dolor que produeix recordar sentir afecte per algú és el mecanisme psicològic que s'activa en passar molt de temps amb aquesta persona i perdre la relació. Per això, no només es reviuen les experiències agradables, sinó que constantment es recorda la ruptura d'aquest vincle.

4.- Por al rebuig
La manca de cura, els maltractaments o el bullying escolar poden provocar que ens sentim exclosos dels cercles socials. A més, les experiències de rebuig viscudes des d'etapes en què no sabem reconèixer que no és culpa nostra fa que no acceptem un tracte digne a l'etapa adulta. Sentir constantment por al rebuig fa que ni tan sols ens exposem a rebre les valoracions dels altres i estem més temps tot sol.

5.- menyspreu als altres
Les ferides de la infància poden fer que adoptem conductes antisocials a la nostra manera de comportar-nos. Com que es té la sensació que els altres han estat uns depredadors quan érem vulnerables, vam incorporar a la nostra manera de pensar la idea que la vida és una guerra oberta contra els altres. Així, els altres es converteixen en amenaces o possibles mitjans per assolir els objectius que es busquen.

7.- La injustícia
La injustícia com a ferida de la infància es crea en un ambient en què els tutors principals són freds i autoritaris. Els nens i nenes que es crien amb massa exigència pot ser que desenvolupin sentiments d'ineficàcia i d'inutilitat, en els primers anys i com a adults.

Realment, una llar i una educació autoritària afecta el desenvolupament psicològic i emocional, i el rendiment dels petits. Quan no rebem suport i els nostres drets són controlats o quan no tenim una proximitat afectiva significativa, apareixen sens dubte greus ferides psicològiques.

Ara que ja vam reconèixer les diferents ferides de la infància, és moment de fer-les conscients al nostre dia a dia i començar a curar-les.

Categories
Uncategorized

L’ AMISTAT PER ARISTÒTIL ♥️

L’AMISTAT:

No ho estimem tot [indistintament], sinó que estimem només el que és amable, a saber, el bé, o l’agradable, o l’útil. L’útil és el que procura un bé o un plaer, de manera que el bé i l’agradable són amables en tant que fi. Estimem el que és bo en si, o el que és bé per a nosaltres? De vegades aquests dos caràcters difereixen, i igual per l’agradable. Sembla que cadascun estima el que és bo per a ell i que, si parlant absolutament el que és bé [en si] és amable, cadascú troba amable el que és bo per a ell. D’altra banda, cadascun jutja amable, no exactament el que és bo per a ell, sinó el que li sembla bo.

“PORQUE NO SER AMIGOS ESTAR UNIDOS I VIVIR EN LIBERTAD?”

Però importa poc. Definim l’amable: el que sembla bo.No emprem la paraula amistat per a designar l’afició que sentim pels objectes inanimats, ja que aquests no poden retornar l’amistat i nosaltres no els podem desitjar el bé. Seria ridícul dir que es desitja el bé del vi, tret que es vulgui donar a entendre amb això que es desitja la seva conservació, a fi de poder utilitzar-ho. Per contra, es diu que ha de desitjar-se el bé d’un amic per ell mateix. Els que així desitgen el bé [d’algú] són anomenats benvolents, encara que no siguin corresposts. Perquè la benevolència, quan és recíproca, és l’amistat. No cal afegir que l’amistat no ha de romandre secreta? En efecte, ocorre de vegades que sentim benevolència cap a gent a qui no hem vist mai, però a qui suposem honesta i capaç de ser útils; i tal vegada ells alberguen els mateixos sentiments cap a nosaltres. Es veu llavors que les persones són benèvoles les unes cap a les altres. Però, qui s’atreviria a donar el nom d’amics a aquells les disposicions recíproques dels quals són secretes? Així doncs l’amistat exigeix no només una benevolència recíproca, sinó també que el desig del bé no sigui secret, per la raó que ja hem indicat.Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com a nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la naturalesa del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix passa amb els qui s’estimen amb vista en plaer; no estimen la gent de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.Així doncs, els que estimen per la utilitat busquen el que els convé. Els que estimen pel plaer [busquen] el que els és agradable. No estimen a l’amic perquè és ell, sinó en la mesura en què els és útil o agradable. Aquestes amistats neixen accidentalment; no estimen al seu amic pel que és, sinó perquè és capaç de procurar-los algun avantatge o algun plaer. Aquestes amistats són molt fràgils, perquè els amics no sempre romanen iguals; quan ja no són útils ni agradables, deixen d’estimar-se. […]L’amistat perfecta és la dels homes bons i la dels quals s’uneixen per la virtut. En efecte, aquests es desitgen mútuament un bé semblant en la mesura en què són bons, i són bons en si mateixos. Però el cim de l’amistat és voler el bé dels amics per si mateixos, perquè aquesta disposició és essencial, no accidental. Una amistat d’aquesta classe es manté en la mesura que els amics són bons, i la virtut és estable. A més, cadascun dels amics és bo alhora d’una manera absoluta i en relació amb el seu amic, perquè els bons ho són absolutament parlant, i a més útils per als seus amics. El mateix succeeix amb el plaer: els bons són agradables d’una manera absoluta i agradables els uns als altres. Com cadascun troba el seu plaer en els actes que li convenen, o actes semblants, els bons [realitzen actes] idèntics o semblants.Per tant, aquesta amistat és duradora. Conté en si mateixa totes les condicions de l’amistat, ja que tota amistat es funda sobre el bé o sobre el plaer, ja absolutament, ja en relació amb l’amic i segons una certa semblança. Totes aquestes condicions existeixen en l’amistat tal com l’acabem de descriure, i es deuen a la naturalesa mateixa dels amics, semblants en aquest punt com en els altres, perquè el que és bé absolutament és també agradable absolutament. Això és doncs el més amable, i l’amistat entre tals amics és la més elevada i la millor.És natural que aquestes amistats siguin rares, perquè els homes així són poc nombrosos. A més és necessari [consagrar-li] temps i tenir una vida en comú: segons el proverbi, no és possible conèixer-se els uns als altres abans d’haver consumit en comú moltes mesures de sal.

Per tant, no cal acceptar a un [com a amic] ni unir-se a ell abans d’haver comprovat per ambdues parts que és digne de confiança i d’amistat. Els que precipitadament es donen mostres d’amistat, volen ser amics, però no ho són realment, tret que siguin també amables i que ho sàpiguen. El desig d’amistat neix de seguida, però no ocorre el mateix amb l’amistat. Aquesta, per a ser perfecta, necessita temps i altres condicions, neix de tot això i de les qualitats semblants que han de posseir els amics.Ética a Nicómaco, Vlll, 2 y 3. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.90-92).Original en castellàNo lo amamos todo [indistintamente], sino que amamos sólo lo que es amable, a saber, lo bueno, o lo agradable, o lo útil. Lo útil es lo que procura un bien o un placer, de suerte que el bien y lo agradable son amables en cuanto fin. ¿Amamos lo que es bueno en sí, o lo que es bueno para nosotros? A veces estos dos caracteres difieren, e igual para lo agradable. Parece que cada uno ama lo que es bueno para él y que, si hablando absolutamente lo que es bueno [en sí] es amable, cada cual halla amable lo que es bueno para él. Por otra parte, cada uno juzga amable, no exactamente lo que es bueno para él, sino lo que le parece bueno. Pero importa poco. Definamos lo amable: lo que parece bueno.No empleamos la palabra amistad para designar la afición que sentimos por los objetos inanimados, ya que éstos no pueden devolver la amistad y nosotros no les podemos desear el bien. Sería ridículo decir que se desea el bien del vino, a menos que se quiera dar a entender con ello que se desea su conservación, a fin de poder utilizarlo. Por el contrario, se dice que debe desearse el bien de un amigo por él mismo. Los que así desean el bien [de alguien] son llamados benevolentes, aunque no sean correspondidos. Porque la benevolencia, cuando es recíproca, es la amistad. ¿No hay que añadir que la amistad no debe permanecer secreta? En efecto, ocurre a veces que sentimos benevolencia hacia gentes a las que nunca hemos visto, pero a las que suponemos honestas y capaces de ser útiles; y tal vez ellos albergan los mismos sentimientos hacia nosotros. Se ve entonces que las personas son benévolas las unas hacia las otras. Pero, ¿quién se atrevería a dar el nombre de amigos a aquellos cuyas disposiciones recíprocas son secretas? Así pues la amistad exige no sólo una benevolencia recíproca, sino también que el deseo del bien no sea secreto, por la razón que ya hemos indicado.Se dan en todo ello unas diferencias de especie, y tanto nuestros amores, como nuestras amistades, son diferentes. Hay tres clases de amistades, igual que hay tres clases de amabilidades. En cada una de ellas encontramos reciprocidad y amor no secreto. Los que se aman mutuamente quieren el bien los unos de los otros, según la naturaleza de su amor. Los que se aman por la utilidad no se aman por sí mismos, sino con la esperanza de obtener del otro algún bien. Y lo mismo ocurre con los que se aman con vistas al placer; no aman a las gentes de talento por sus cualidades, sino por lo gratas que les resultan.Así pues los que aman por la utilidad buscan lo que les conviene.

Los que aman por el placer [buscan] lo que les es agradable. No aman al amigo porque es él, sino en la medida en que les es útil o agradable. Estas amistades nacen accidentalmente; no aman a su amigo por lo que es, sino porque es capaz de procurarles alguna ventaja o algún placer. Estas amistades son muy frágiles, porque los amigos no siempre permanecen iguales; cuando ya no son útiles ni agradables, dejan de amarse. […]La amistad perfecta es la de los hombres buenos y la de los que se unen por la virtud. En efecto, éstos se desean mutuamente un bien semejante en la medida en que son buenos, y son buenos en sí mismos. Pero la cima de la amistad es querer el bien de los amigos por sí mismos, porque esta disposición es esencial, no accidental. Una amistad de esta clase se mantiene en tanto que los amigos son buenos, y la virtud es estable. Además, cada uno de los amigos es bueno a la vez de una manera absoluta y en relación con su amigo, porque los buenos lo son absolutamente hablando, y además útiles para sus amigos. Lo mismo sucede con el placer: los buenos son agradables de un modo absoluto y agradables los unos a los otros. Como cada uno halla su placer en los actos que le convienen, o actos semejantes, los buenos [realizan actos] idénticos o semejantes.Por consiguiente, esta amistad es duradera.

Contiene en sí misma todas las condiciones de la amistad, ya que toda amistad se funda sobre el bien o sobre el placer, ya absolutamente, ya con relación al amigo y según una cierta semejanza. Todas estas condiciones existen en la amistad tal como la acabamos de describir, y se deben a la naturaleza misma de los amigos, semejantes en este punto como en los otros, porque lo que es bueno absolutamente es también agradable absolutamente. Esto es pues lo más amable, y la amistad entre tales amigos es la más elevada y la mejor.Es natural que estas amistades sean raras, porque los hombres así son poco numerosos. Además es necesario [consagrarle] tiempo y tener una vida en común: según el proverbio, no es posible conocerse los unos a los otros antes de haber consumido en común muchas medidas de sal. Por consiguiente, no hay que aceptar a uno [como amigo] ni unirse a él antes de haber comprobado por ambas partes que es digno de confianza y de amistad.

Los que precipitadamente se dan muestras de amistad, quieren ser amigos, pero no lo son realmente, a menos que sean también amables y que lo sepan. El deseo de amistad nace en seguida, pero no ocurre lo mismo con la amistad. Esta, para ser perfecta, necesita tiempo y otras condiciones, nace de todo esto y de las cualidades semejantes que deben poseer los amigos.

Categories
Uncategorized

Un 14 d’ Agost s’ inaugura el estadi del Montilivi del Girona FC⚽

L’Estadi Municipal de Montilivi, inaugurat el 14 d’agost de 1970, és el camp de futbol en el qual juga el Girona FC. Està situat al barri de Montilivi de la ciutat de Girona.

Està situat al barri de Montilivi de la ciutat de Girona.

Té actualment una capacitat per uns 11.200 espectadors. L’any 2008, amb l’ascens del Girona FC a Segona Divisió, el club es veu obligat a posar cadires a tota la graderia. Entre el 2009 i el 2010 l’estadi va patir una altra reforma, es va refer la grada est, que durant la dècada dels 90 s’havia esfondrat i restava coberta per una lona amb publicitat.

El rècord d’assistència a l’estadi és de 25.000 espectadors, durant un partit enfront del FC Barcelona, a principis dels anys 70.Al costat de l’Estadi de Montilivi hi havia un camp auxiliar (d’entrenament) amb unes dimensions menors (90 x 45 m) també de gespa natural fins al final de la temporada 2017-2018. Amb l’ampliació de la graderia de gol sud, s’aprofita per substituir el camp d’entrenament per al nou pàrquing destinat a socis VIPs.Actualment el Girona FC, disposa de nous equipaments a Vilobí d’Onyar ocupen 20.000 m2, inclouen dos camps de futbol, un d’addicional més petit, un gimnàs i àrees per a fisioterapeutes i metges. El president Delfí Geli destaca que el club ara disposa de les instal·lacions que requereix un equip de Primera Divisió.Després de l’ascens del Girona FC a la Primera Divisió el juny de 2017, el club augmentà l’aforament fins a les gairebé 15.000 actuals, per quedar en 11.200 un cop el club tornà a la Segona Divisió.