Categories
Uncategorized

Moments per recordar un mestre i un referent Fabià Puigserver i Plana ! En el dia del seu naixement!

Foto retrat!

Infància i primera joventut

Fabià Puigserver i Plana 

(OlotGarrotxa28 d’octubre de 1938 – Barcelona30 de juliol de 1991)

Fabià Puigserver neix a Olot. El 1939, el seu pare marxa amb l’exèrcit de la República i la família s’exilia a França. S’instal·len a Montpezat, prop de Tolosa de Llenguadoc. A França, la seva mare, Manó Plana —molt aficionada a l’òpera—, treballa com a cosidora i brodadora. L’any 1951, el seu pare, mecànic de professió i amb un creixent paper dins el PSUC a França.

La seva militància implicació social i política!

I és deportat a Algèria, i més tard, per mitjà d’un comitè internacional de solidaritat, es trasllada a Varsòvia, on la família es reunifica.

l’Escola de Belles Arts, on cursa els estudis

Fabià descobreix la seva vocació pel teatre i la cultura ja en la infància. En el seu creixement com a artista va ser molt important tant el pòsit cultural adquirit en els seus primers anys com la formació que més tard rebrà a Polònia. A Varsòvia, a 14 anys, s’inscriu al Liceu d’Arts Plàstiques i més tard a l’Escola de Belles Arts, on cursa els estudis d’escenografia. En aquells moments Varsòvia és una ciutat amb un ambient cultural molt viu, desideràtum de la intel·lectualitat de l’Europa de l’Est. A Varsòvia fa una exposició amb les seves obres (pintures i dibuixos) i comença a fer teatre; col·labora en muntatges de Sadowski al Teatre Dramatyczny.

Retorn a Barcelona i consolidació professional

El 1959 va tenir lloc el retorn familiar a Barcelona. Enyorat en un primer moment de la seva Varsòvia, lluny dels seus amics i abocat a un panorama teatral feble i dominat per la censura franquista, el jove Fabià fa esforços per situar-se i desenvolupar les seves inquietuds.

L’any 1961, acabat el servei militar, entra en contacte amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), on coneix Carlota Soldevila. Al mes d’octubre ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on és alumne d’interpretació i direcció. Al mes de desembre d’aquell any estrena Les aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, amb el grup de teatre L’Esquirol de l’ADB, el seu primer encàrrec.

Reportatge homenatge de Betevé

L’activitat a l’EADAG com a actor, escenògraf i figurinista li permetrà consolidar-se i contactar amb Josep Montanyès i Francesc Nel·lo. Aquesta etapa donarà molts fruits. En són un exemple estrenes com Algú a l’altre cap de peça, de Manuel de Pedrolo; La Dorotea, de Lope de Vega; i Primera història d’Esther i La pell de brau, de Salvador Espriu.

Un cop abandona l’escola, juntament amb Francesc Nel·lo, entre d’altres, endega el Grup de Teatre Independent (GTI), nascut a través de L’Òliba, grup dedicat al teatre per a infants. La nova etapa, que anirà del 1966 al 1970, és hereva de l’ADB i no es pot explicar sense l’experiència a l’EADAG, juntament amb la idea de teatre com a fet cultural i social que Fabià Puigserver va aprendre durant els anys polonesos.

Façana del teatre de l’ Aliança del Poblenou , Barcelona.

El GTI assumeix el repte de presentar en un local estable (el Casino de l’Aliança del Poblenou) muntatges experimental, que no sempre reben el suport del públic. L’any 1970 comença a impartir classes d’escenografia a l’Institut del Teatre.

Els anys següents és cap d’aquest departament, membre de la Comissió Coordinadora d’Estudis i director de tallers d’interpretació a l’Institut. Juntament amb Iago Pericot, la seva aportació és clau en la renovació dels estudis d’escenografia i en la formació de tota una generació d’escenògrafs.

L’any 1975, amb Josep Montanyès i Guillem-Jordi Graells, crea el Teatre de l’Escorpí, on fa el pas cap a la direcció escènica. Juntament amb Guillem-Jordi Graells, dirigeix una obra de Joan Brossa —Quiriquibú. Aquest any estableix per primera vegada tàndem professional amb Lluís Pasqual a través de la seva participació en La Setmana Tràgica.

L’activitat del teatre independent durant aquests anys s’havia consolidat amb companyies com Els Joglars i Comediants, i Fabià Puigserver volia fer un salt qualitatiu cap a la professionalització.

UN NOU TEATRE!

Davant la manca de relleu generacional, l’any 1976 la cooperativa de consum gracienca La Lleialtat es planteja la possibilitat de llogar el seu teatre a algun grup o entitat amb capacitat de tornar a oferir una programació teatral. Joaquim Gubern, president de la cooperativa, entra en contacte amb Fabià Puigserver, que, amb uns quants joves companys de professió, acaben convencent-lo, a ell i l’assemblea de socis de l’entitat, que són els millors candidats per liderar la nova etapa del teatre.Acabava de néixer un dels projectes més singulars i renovadors del teatre català contemporani: el Teatre Lliure. L’objectiu era crear un teatre estable per poder-hi desenvolupar integralment tot el procés de creació escènica, a partir d’un equip sòlid de professionals en què cadascú pogués aportar riquesa des del seu àmbit de coneixement. Una característica fonamental del model Lliure és la integració, en un mateix espai, dels processos de creació, producció i representació. Aquest fet, juntament amb la necessitat que tots els membres de l’equip s’impliquin en les més diverses tasques del teatre, genera l’energia necessària per tirar endavant un projecte que dia a dia assumeix nous reptes. El col·lectiu inicial, a més de Fabià Puigserver, el formen: Muntsa Alcañiz, Xavier Clot, Imma Colomer, Francesc Espluga, Joan Ferrer, Lluís Homar, Carles Jorge, Quim Lecina, Anna Lizaran, Josep Minguell, Lluís Pasqual i Sánchez, Pere Planella, Joan Ponce, Domènec Reixach i Felipe, Fermí Reixach, Josep Ros Ribas, Antoni Sevilla i Carlota Soldevila.El públic és una de les claus del nou espai. L’antic teatre a la italiana es converteix en una sala oberta, completament lliure, en la qual es poden crear diferents àmbits escènics segons cada muntatge, per integrar els espectadors.La programació, elaborada a partir dels interessos i les motivacions de l’equip de treball, però també de la resposta del públic, inclou muntatges teatrals, però també de dansa, així com concerts. Es tracta d’un model de programació radicalment renovador i que agrada al públic.La formació d’un equip de treball estable amb uns objectius homogenis compromesos amb una societat i amb uns criteris ètics, i la dedicació exclusiva, juntament amb uns espectacles dirigits a nous públics en un marc democràtic, són els puntals de la continuïtat del Teatre Lliure.La incidència del “model Lliure” va ser considerable durant els anys de la transició política, marcats per un accelerat procés de professionalització al costat de la lluita reivindicativa i la reclamació de nous projectes, perspectives i equipaments. Però, sobretot, la crítica i els historiadors han destacat el salt qualitatiu que van representar les produccions del Teatre Lliure. L’elecció dels textos, el rigor de les posades en escena i el conjunt del fet teatral, tot plegat, va convertir el Teatre Lliure en un referent escènic de primer nivell. En aquest marc, cal destacar el paper de Fabià Puigserver, però també el del conjunt de l’equip del Teatre Lliure, així com el de multitud de col·laboradors i, en definitiva, el d’una generació de creadors i intèrprets que han contribuït de forma decisiva a la modernització del teatre català contemporani.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Translate »